El mes que ve, la setmana que ve, ja tornen a estar ací els xiquets del Sàhara.
Un any més han de tornar a participar en les campanyes
d’acolliment “Vacances en Pau”, perquè, dissortadament -i ara més que mai-,
continuen sent necessàries per pal·liar, encara que mínimament, les carències
que pateixen aquests infants.
El nostre món de l’opulència, de la façana de riquesa,
està en crisi, una greu crisi que està somovent algunes bases del sistema
occidental. Però, el món d’on vénen aquests xiquets pateix una altra crisi des
de fa molts anys, des que els seus avis van haver de fugir del seu país, amb
allò que podien portar damunt, per tal de salvar la vida, i escapar de la
guerra i el genocidi que van provocar la invasió marroquina del Sàhara
Occidental: la crisi de ser un poble exiliat.
Des de l’any 75, milers i milers de ciutadans –llavors
espanyols-, que van haver de fugir i establir-se enmig del no-res, a la Hamada
de Tinduf; allà resisteixen les inclemències del desert, les penúries de la
fam, les hostilitats de la guerra, gràcies a una gran confiança en la
recuperació d’allò que és seu: el seu país-
En aquest mes de juny que acaba, el calendari ens ha presentat
un d’aquells dies per a la memòria, per a la reflexió: el dia mundial de les
persones refugiades. Els xiquets dels Sàhara, i els seus germans majors, i
també els seus pares, han viscut tota la seua vida sota aquesta condició. Van
nàixer a l’exili, a l’aixopluc d’uns campaments que representen la taula de
salvació del poble sahrauí.
Però, els campaments de refugiats, que són, per
definició, una residència temporal, en aquest cas ja porten quasi quaranta anys
d’existència. Tota una vida que, per mor de la desídia internacional pot acabar
convertint-se en permanent. En crònica.
Els campaments sahrauís compten amb infraestructures
sanitàries, educatives, socials..., precàries, però que superen, de vegades,
els estàndards de la zona. Són uns recursos de què s’han pogut dotar gràcies a
la cooperació internacional i a la seua tenacitat i perseverança.
Les Vacances en Pau són una gota més que ajudar a calmar
la set de llibertat dels sahrauís. Són, sobretot, l’expressió de la nostra mà
estesa que s’ofereix al poble sahrauí.
A la Safor hem pogut comprovar enguany com, més d’una dotzena
de famílies noves s’han acostat a la nostra associació per incorporar-se al
programa. Cosa que, de part de les famílies del poble sahrauí, agraïm ben
profundament.
Si les famílies poden fer un esforç, per què no l’han de
fer els governs, molt més potents? En comptes de retallar el ja escàs 0’7€ de
cooperació (quan s’hi arribava!).
Salvador Pallarès-Garí
President d’ACAPS la Safor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada