El
diari espanyol EL PAÍS ha publicat, fa un parell de dies, aquesta entrevista al
senyor Abdelilà Benkiran, el primer ministre actual del Marroc.
Les
seues respostes sobre diferents aspectes de l’actualitat, al Marroc i a la zona
del Magreb són ben transparents. No cal llegir entre línies.
En
primer lloc qualifica de primavera àrab allò que ha ocorregut al seu país, el
procés que ha acabat amb uns retocs a la constitució marroquina. Una primavera,
diu, basada en l’estabilitat, en la monarquia.
És
curiosa la retòrica del poder en boca de polítics que han estat -ell i el seu
partit-, com ell mateix diu, maltractats pel poder marroquí (el makhzen, que no
cita ell directament).
Un
partit, el seu, que no va participar en les marxes del “20 de febrer”, és a
dir, que no feia costat a les reclamacions d’aquella primavera àrab marroquina
que tant pondera (potser, és que la seua primavera àrab és la que va fer el
mateix rei del Marroc). I no ho feia, justifica, perquè era perillós fer caure
el poder, el règim, la (santa) monarquia marroquina. Tal i com s'estava
produint en d'altres països del seu entorn. Que un polític democràtic (?)
afirme que és perillós fer caure dictadors diu molt de la seua línia de
pensament. No?
I
passa a lloar la reforma de la constitució atorgada pel rei Mohamed VI, perquè
ha permés –diu- que el seu partit guanyara les eleccions! I poguera arribar al
govern (cosa que, al Marroc, no eren sinònims). Però, ara, arribar al govern no
és estar en el poder, només dirigir el govern.
Curioses
matisacions de la via marroquina de la democràcia!
I
és que, continua, ells tenen una part del poder, l’altra la té el rei, amb qui
treballen! I, de quin tipus de direcció del govern es tracta, doncs?
Al
Marroc, el cap del govern té un poder; però, Sa Majestat –continua dient- és el
cap suprem del poder. Ah! Cap suprem no és dictador. És clar, com que el rei
del Marroc és un descendent del Profeta, i que el règim és equiparable a una
teocràcia, no estem parlant de qualsevol dictador infidel, no creient!
No
cal inquirir-se sobre les àrees de poder que controla el rei i les que deixa en
mans del govern que ha eixit de les eleccions. Al Marroc hi ha determinats
temes que són considerats de sobirania, que no són delegats al “poder popular”.
I això continua sent així en la nova constitució marroquina post primavera
àrab. Però, ara, el mateix primer ministre confessa que el rei mana sobre tot.
El rei intervé en les decisions del govern. Això, sí, el rei és molt amable amb
mi, diu. Com no? Amb una actitud tan submisa, tan de súbdit agraït a qui li han
permés d’arribar, formalment, al govern!
El
Marroc, diu més avant, és un país on no hi ha diferència entre el palau i
l’església (supose que l’original dirà la mesquita; però, entenem la religió).
Per això les mesquites, com la de Hassan II, el pare de l’actual rei, és tan
sumptuosa i va ser pagada amb les aportacions “populars” i “voluntàries” del
poble marroquí.
Continua
parlant de la religió per afirmar que, al seu país, hi ha un pacte entre les
religions, i diu que “els sahrauís, els berbers, els amazigs, els àrabs...”
n’han fet un amb el rei, amb un cap, rebla.
Ací
no acabe d’entendre la barreja, confusió, entre ètnies, pobles i religions.
Però, el que és ben clar és que el pacte de què parla és el derivat de la
imposició, manu militari, en més d’un cas, de l’autoritat de la monarquia
marroquina sobre el(s) poble(s) propi(s) i alie(ns). Només cal mirar com va pactar
amb el poble sahrauí: amb els arguments del napalm i del fòsfro blanc, i d'una
guerra que encara no ha vist el seu punt i final.
Quan
s’ha establert el pacte de què parla? Com s’ha fet?
Com
que l’entrevista la concedeix a un mitjà espanyol, hi ha una referència a la
llengua espanyola, i afirma, el primer ministre, que caldria revitalitzar
l’estudi d’aquesta llengua en aquell país. Però, es contradiu amb la pràctica
política, emanada del palau, de destrucció, d’anihilació, de les petges
espanyoles, i també la lingüística, que va deixar la colonització espanyola al
territori, ocupat il·legalment pel Marroc, del Sàhara Occidental. Una pràctica
que té com a objectiu la marroquinització, francòfona, del territori.
Per
acabar, l’entrevista aborda el tema del Sàhara Occidental; el senyor Benkiran
afirma textualment que el tema s’arreglarà quan Algèria ho vulga!
Quina
manera de tirar pilotes fora!
Qui
s’ha oposat continuament a la celebració del referèndum que planteja l’ONU des
de principis dels anys noranta? Qui viola la legalitat internacional? Qui està
fent una neteja ètnica al territori del Sàhara ocupat?
D’altra
banda, és el Regne d’Espanya qui té la clau, com a potència administrativa del
territori, que encarfa no ha portat a terme el procés descolonitzador del
territori.
Però,
mentre la timorata ONU continue permetent que la solució arribe a través d’una
negociació entre el violador i la víctima, les coses no canviaran gent.
I
els que continuaran patint-ne les conseqüències són els de sempre.
Salvador
Pallarès
President
d’ACAPS la Safor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada