Concentració Said Dambar a València

Valencia 22.06.2011.

Organizada por Sáhara Acción Silla y con la participación de la Federación de Asociaciones de Solidaridad con el Pueblo Saharaui Pais Valencia, y otras Asociaciones solidarias con el Pueblo Saharaui, se ha celebrado esta tarde en  la ciudad de Valencia, en la Plaza del Ayuntamiento, (rebautizada como Plaza 15 de Maig), una concentración en Solidaridad con los familiares de SAID DAMBAR .

Comenzó a las 18,30 h y permaneció hasta las 20 h. y a ella asistieron unas 50 personas entre activistas y solidarios.

Esta concentración se celebra simultáneamente en diversas ciudades nacionales e internacionales, e incluso en la ciudad de El Aaiun en los Territorios Ocupados del Sáhara Occidental.

Durante la misma se leyó el Manifiesto explicando las circunstancias en las que fue asesinado Said por la Policía Marroquí en el Mes de Noviembre de 2010, y como todavía , los responsables policiales marroquíes no han entregado su cuerpo a los familiares, ni permiten que se le haga una autopsia para esclarecer las circunstancias de su muerte, ya que según medios policiales, el arma se disparó “accidentalmente”.

Se pidió a los Organismos Internacionales que se hagan cumplir las Resoluciones de la ONU, y que se vigile el cumplimiento de los Derechos Humanos en el Sáhara Occidental entre tanto se llevan a buen término dichas resoluciones.

         

Se mantuvo un emocionante minuto de silencio en memoria del fallecido, y con posterioridad se relizó una “performance” mientras se coreaban consignas a favor del pueblo saharaui, el Polisario y en contra de Marruecos.

A València, el  22 de juny  del 2011

Crònica del Monòleg de Rafa Forner

MONOLOGO RAFA FORNER

El pasado día 12 de Junio, tuvo lugar en el Teatro MICALET de Valencia un emotivo Acto en favor del Programa “Vacances en Pau”, de Acogimiento Familiar Temporal de niños/as saharauis, procedentes de los Campamentos de Refugiados en Tindouf (Argelia).

Todo partió de la idea feliz que reunió a cuatro “locos solidarios”, Ana Belén y Katy, Rafa Forner y el Teatro El Micalet…

Ana y Katy buscaban una “gran idea” que les permitiera recaudar ayuda económica para el Programa “Vacances en Pau” y de paso difundir la causa, Rafa tenía ese día, que sólo algunos privilegiados tienen , en el que necesitas regalar tu arte por una buena causa…(y de paso “arrearle” en el escenario al culpable…), y al Teatro MICALET, como siempre al “quite” en las grandes ocasiones, le faltó tiempo para ofrecer su sala a tan gran causa…

“Las hermanas” se sintieron  “perdidas”…”cómo vamos a llenar este pedazo de Teatro, si ni siquiera la Prensa nos hace caso cuando Marruecos mata saharauis en el Sáhara Occidental…”

Pues bien,  no conocían a los solidarios valencianos…Aforo Completo…Y algo de Fila Cero sin haberla anunciado. Un éxito.

Ya sólo faltaba leer el Manifiesto, que cada vez que Ana lo ensayaba, no lo podía terminar inundada de llanto…Ella ha estado en el desierto y conoce la forma de vida de estos chavales/as…

Pero llegado el momento de la verdad, bastó una pequeña ayuda de Rafa (un empujón, vamos) y Ana leyó el Manifiesto (que transcribimos al final en Castellano y Valenciano) y que consiguió mantener atentos a todos los Asistentes, siendo además que la mayoría (un 90%) desconocía el conflicto del Sáhara Occidental. Los aplausos nos pusieron la piel de gallina…

Rafa  se picó, no era para menos, así que empezó con un alegato a la causa, y a partir de ahí no dejó títere con cabeza.

Al final, todo el mundo salía secándose las lágrimas…pero de risa…

Y lo que es mejor, casi 200 asistentes desconocedores del Conflicto, gracias a Ana y Katy, a Rafa y al Teatro MICALET  tienen hoy conocimiento del mismo, e incluso piden más información.

De nuevo GRACIAS a todos, como dice el Manifiesto, la grabación en video realizada dará un nuevo impulso a la lucha pacífica que lleva el Pueblo Saharaui por sus Derechos, ya que constatarán que su Conflicto es difundido con cualquier instrumento de comunicación.

A continuación, transcribimos el Manifiesto redactado por los Responsables de Al-Amal.

Manifest  12-06-2011, Teatre El Micalet

Si hi ha un conflicte al món en el qual  els espanyols tinguen una relació més directa, aquest és el del Sàhara Occidental.

Fou Espanya qui en 1975, desoint la veu de la Comunitat Internacional en les Nacions Unides; oblidant-se de tots els seus compromisos internacionals  i sobretot, maltractant i desatenent totes les promeses fetes als sahrauís, entregà el territori i el que és pitjor, tota la població sahrauí, als seus dos pitjors enemics, les dictadures del Marroc i de Mauritània.

Un poble que, després de gairebé un segle de patir una colonització d’indiferència i ostracisme, únicament reclama un mínim d’ajuda per adreçar-se amb garanties cap a la seua autodeterminació i independència. Un dret inalienable, que l’Assemblea General de les NU reconeix en la seua resolució 1514, de 14 de desembre de 1960.

De tots és sabut que el nostre país ignorà aquest compromís i girà l’esquena als sahrauís, quan és Espanya, en tant que potència administradora i membre de les NU, qui estava i està obligada a respectar-lo. (Article 73 de la Carta de les Nacions Unides)

El resultat de la traïció no pugué ser més cruel  i, com diria Stéphane Hessel, “un  motiu més per a la indignació”. L’entrega del territori al Marroc i Mauritània, s’ha convertit en una ombra que perseguirà al nostre país mentre que els sahrauís no assolesquen allò que por llei i justícia els correspon, la seua llibertat i independència.

Una de les conseqüències de l’abandó fou l’exili, un exili que continua després de 35 anys, però que no ha danyat (ni fóra ni dintre dels territoris ocupats pel Marroc) la unió de tots els sahrauís en la seua lluita; una lluita que sols cessarà  quan recuperen la seua terra.

Una terra que es troba dividida des dels anys 80, moment en què la tirania del Marroc i els interessos d’una part de la Comunitat Internacional, s’uniren en la construcció d’un mur de 2700 km conegut com el mur del silenci, el mur invisible o el mur de la vergonya, i que, com tots els murs, representa un dels símbols més horribles de l’ésser humà, ja que mitjançant l’absurd de les armes i la repressió sistemàtica, s’ha condemnat a tot un poble a sofrir l’absència dels seus sers més estimats.

L’exili és un sol que crema més per dintre que per fóra; el dels sahrauís s’inicià amb molta tristesa, dolor i mort. Però sapigueren fer front com ningú a dues tragèdies; la diàspora i la guerra. Aquest escenari els obligà a organitzar-se, gràcies a la generositat d’Algèria i la decidida actuació del FRONT POLISARI, en uns campaments per a refugiats en la Hamada de Tinduf, un lloc inhòspit en el què els sahrauís estan acampats a l’espera del dia tant somniat, el del retorn a les seues dunes, a la seua mar, a la seua llar.

En aquests campaments; viuen, juguen, es formen i sobretot somnien, milers de xiquets/es, que juntament amb els més grans, són la part més vulnerable d’aquests injusta situació.

L’associació Al-Amal, treballa per aconseguir que uns quants d’aquests nens/es, puguen allunyar-se durant dos mesos del focus incandescent del desert i, al mateix temps, rebre l’atenció mèdica i  alimentària que necessiten i sobretot, la comprensió i l’estima que totes les famílies acollidores els hi doneu generosament. Des d’Al-Amal volem agrair-vos tot el vostre esforç i solidaritat que dispenseu a aquests xiquets i xiquetes, ja que s’esdevé també, en un suport pacífic a la seua causa.  

Agraïm al Teatre “El Micalet” i a Rafa Forner, la seua col·laboració desinteressada que ens permet realitzar aquest acte, una ajuda que constitueix una injecció d’il·lusió i d’esperança per a una de les parts més sensibles i innocents d’aquest conflicte, els nens  i nenes sahrauís.

El nostre agraïment també a tots els que, d’una forma o altra, han treballat per a que aquest acte de solidaritat haja estat possible. I per suposat a tots els que aquesta tarda heu decidit, amb la vostra presència donar suport i estima als que de cap manera són mereixedors del castic al que la tirania d’uns i els interessos d’altres, els continuen condemnant.

Aquest acte s’està  gravant en vídeo per tal de fer arribar, a tots els racons del Sàhara Occidental i dels campaments de refugiats d’Algèria, el suport i solidaritat de tots nosaltres; perquè si alguna cosa els reconforta i els proporciona  l’energia necessària per a resistir, és saber que els drets i la seua lluita no s’obliden.

Per últim,  us recordem que tots els ingressos d’aquest acte, es destinaran íntegrament al programa “Vacances en Pau”, un programa d’arreu de tot l’estat espanyol i que, a més de traure als xiquets i xiquetes sahrauís dels campaments de refugiats, teix una gran xarxa de solidaritat, suport i esperança en el Poble Sahrauí.

Moltes gràcies a tots pel vostre suport i col·laboració.

A València, el  12 de juny  del 2011

ONG de Solidaritat amb el Poble Sahrauí AL-AMAL de València

Su humor, conocido de muchos asistentes, consiguió elevar el espíritu de todos, haciéndonos creer que estábamos celebrando la independencia del Pueblo Saharaui…

Concentració en record de Said Dambar a València

Concentració a la Plaça de l'Ajuntament de València el dimecres 22 de juny, a partir de les 18:30 hores. 

EN RECORD I SOLIDARITAT AMB LA FAMÍLIA DEL SAHRAUÍ ASSASSINAT SAID DAMBER

Organitza: Sáhara Acción Silla

Participa: Federació d'Associacions de Solidaritat amb el Poble sahrauí del País Valencià.

20 de juny, dia mundial dels refugiats. Els sahrauís també.

El 20 de juny és un altre dels dies, negres, del calendari que ens recorda que vivim en un món ple d’injustícies.

Al llarg de la història milions de persones han hagut d’abandonar sa casa, el seu poble, per tal d’escapar a una mort segura, o a una repressió salvatge. Són víctimes de violacions dels Drets Humans. Són els refugiats.

Quan parlem d’aquestes coses sempre, per mor de la influència dels mitjans de comunicació, el nostre pensament se’n va a països dit del Tercer Món. I és cert que la majoria de desplaçats per motius de pensament, bèl·lics... econòmics, pertanyen a aquesta part del món que no ha tingut la “sort” de fer part de l’occident “democràtic”.

Però, si portem el nostre pensament un poc més lluny, i ens demanem per què hi ha aquestes situacions, ens preguntem qui hi ha al darrere de tot, observarem que no tots els responsables són tan lluny de nosaltres. Per començar, les colonitzacions que havien de portar la cultura als països menys desenvolupats, més endarrerits, ja van ser responsables de neteges ètniques, de desplaçaments massius de població (i de genocidis). No cal dir que els països que s’autoimposaven la “noble tasca” de la colonització, eren, són encara avui, els occidentals. Nosaltres.

Però, en la història del Regne d’Espanya no cal remuntar-se a l’edat mitjana i a la moderna per trobar un cas de refugiats en el qual hi és directament implicat. En la història actual en tenim un, de cas.

El poble sahrauí va ser abandonat per un govern espanyol -l’últim de la dictadura- i cap dels governs de la transició, ni els posteriors, han fet res per resoldre la situació. L’any 1975, el govern espanyol signava un acord –il·legal- segons el qual es desentenia de la seua responsabilitat sobre el territori de la seua colònia del Sàhara, i la cedia al Marroc. Aquest acord mai no ha estat reconegut legalment per l’ONU. És més, la mateixa ONU continua afirmant que és Espanya la responsable administrativa del territori del Sàhara.

Per tant, és la responsable dels centenars de milers de refugiats sahrauís que malviuen, des del 76, als campaments de refugiats de Tinduf (Algèria). I Espanya és signatària del tractat de Ginebra sobre els refugiats.

Aquest estiu, una vegada més, tornaran a vindre, milers de xiquets sahrauís que recordaran aquesta vergonyant actitud del govern espanyol. Una actitud de silenci i de claudicació, còmplice de genocidi, d’aquesta violació dels drets humans.

A Rabat, hi haurà una –hipòcrita- celebració del dia. Sota el lema "un seul réfugié privé d'espoir, c'est déjà trop!". Què en diu el govern espanyol? Més de dos cents mil sahrauís, què representen? Enviaran algun representant a Rabat per a la celebració?

Salvador Pallarès-Garí

President d’ACAPS la Safor

Dia Mundial de les Persones Refugiades

Jornadas de Solidaridad con el Pueblo Saharaui

El col·lectiu Solidaritat d'Amics amb el Poble Saharaui de Canals (S.A.P.S.) ha organitzat unes Jornadas de Solidaridad con el Pueblo Saharaui que se celebraran el dissabte 11 i 18 de juny al Centre Cultural Papa Calixte III de Canals. L'11 de juny, a partir de les 18 hores, es podran veure documentals i pel·lícules sobre el Sàhara, i el 18 de juny, a partir de les 22 hores, s'informarà de la situació actual del conflicte del Sàhara i després diversos grups de música se solidaritzaran amb la causa.

Monòleg solidari pel Sàhara a València

Desapareguts sahrauís

Els sahrauís encara estan esperant poder tornar al seu país en llibertat.El poble sahrauí, des de l´any 1975, és dividit, per un mur de més de 2.500 km, entre els qui van poder fugir de la guerra d´ocupació que va assolar el seu país, quan Espanya va abandonar el Sàhara, i els que van romandre-hi sota l´ocupació marroquina.La guerra, i la repressió marroquina van provocar morts i desapareguts. El primer desaparegut sahrauí, però, data de l´any 70. Mohamed Basiri, va ser detingut el 17 de juny del 70, i ja no se n´ha sabut res més. Després, fins al dia d´avui, més de mil persones hi han desaparegut durant els anys de la guerra, desenes van morir als centres de detenció, d´altres han estat posats en llibertat; però, encara avui, hi ha un llistat de més de sis-cents desapareguts. Encara avui, el Marroc continua portant a terme la pràctica de la desaparició forçosa, tot i que amb menor intensitat. Es tracta d´una modalitat de terrorisme d´estat que viola els més elementals drets humans; però cap dels governs amics del Sàhara no ho denuncia, ni ho investiga.

L´existència de desapareguts en una societat és la mostra més cruel de la manca de respecte als drets humans. Afecta a tota la població, no només al desaparegut (que de ben segur és, a més a més, torturat, de vegades fins a la mort), afecta, també els seus familiars, i el poble sencer. Mata qualsevol esperança de llibertat entre el poble sotmès. Mentre no siguen acabades aquestes pràctiques, mentre no siguen esclarits tots els casos de desaparicions, no hi haurà possibilitat de pau. Les societats construïdes sobre l´oblit d´aquests desapareguts sempre mantindran el fantasma d´un passat que no deixa de ser present.

La llum sobre els casos de les desaparicions, i l´aclariment d´allò que va ocórrer amb els desapareguts o, millor encara, el seu retorn a les seues cases, i l´eradicació completa d´aquesta pràctica, és el millor pilar sobre el qual construir un futur en pau.I, qui són aquests desapareguts? Són defensors dels drets humans, del dret del poble sahrauí a poder autodeterminar-se, a ser amo del seu destí. Són sahrauís, homes i dones, que han lluitat per reclamar que les resolucions de l´ONU generals sobre el dret a l´autodeterminació dels pobles, i en concret del poble sahrauí, siguen respectades. Són uns agents que treballen, arriscant la seua vida, perquè el Sàhara Occidental, ara ocupat pel Marroc, siga esborrat del llistat de territoris no autònoms, del llistat de territoris on els drets humans són violats impunement. Un treball que correspon, que hauria de fer la mateixa ONU; però que, ni ella, ni els responsables de la situació no acometen en nom d´un interés general que converteix els homes en mercaderia pura i dura.

I, com que el poble sahrauí és un poble menut (en número) no és tingut en compte en el tauler dels qui pensen en milions d´euros, o dòlars, de benefici. Però, tot Goliat té el seu David.

Salvador Pallarés-Garí.
ACAPS La Safor.

Comprar robat, és robar!

Paradojas

A principios del mes de diciembre de 2010 pudimos leer, ver y escuchar, en todos los medios de comunicación de este país, que un grupo de activistas pro saharauis entre los que se encontraba el actor Willy Toledo, eran expulsados de la tribuna de invitados del Congreso de los Diputados por lanzar gritos a favor de la libertad del Sahara Occidental, el incidente tuvo lugar el mismo día que se debatía una moción para condenar la violencia en el desalojo del campamento saharaui en El Aaiún “Gdeim Izik”; aunque para conseguir la aprobación de la Cámara, hubo que omitir (a petición del PSOE) la condena expresa a Marruecos por la forma en la que se produjo, algo que hemos podido constatar gracias a las imágenes y testimonios, que a riesgo de sus vidas en muchos casos, se grabaron y difundieron  desde el mismo epicentro de la agresión.

Hay que recordar que el territorio del Sahara Occidental está ocupado ilegal y militarmente por Marruecos desde finales de 1975, momento en el que España culmino  la traición más  cruel y vergonzosa de toda su historia; la entrega del territorio y sus habitantes a Marruecos y Mauritania. Desoyendo, claro está, todas sus responsabilidades y compromisos internacionales  como potencia administradora de un territorio no autónomo, el único que perdura en el continente africano y que sigue esperando ese momento de libertad que la doctrina de la ONU le reconoce; decidir de forma libre y sin intromisiones su futuro, a través de un referéndum de autodeterminación que incluya la opción de independencia.

Pero no es la única ocasión en la que nuestros gobernantes anteponen los intereses económicos o de real poli tic, a los genuinos valores democráticos de respeto y justicia que deberían exigirse en cualquier relación, local o  internacional.

El pasado mes de febrero, el presidente del Congreso de los Diputados, José Bono, (el mismo que envió a la Brigada de Información de la Policía a los activistas que reclamaban justicia para el Pueblo Saharaui)  acepto una invitación que había sido cursada meses antes por el presidente de la ex colonia española (Guinea Ecuatorial) Teodoro Obiang  Nguema y que fue recomendada por el Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación, dirigido actualmente por Trinidad Jiménez.

Todo entraría dentro de los protocolos que habitualmente se realizan para alcanzar acuerdos económicos, políticos o sociales  entre dos países,  si no fuera porque el actual presidente de Guinea Ecuatorial, Teodoro Obiang Nguema, accedió al poder hace 32 años después de ejecutar al anterior presidente, Francisco Macias (curiosamente tío suyo) y que desde entonces ha construido una estructura de saqueos, corrupción, asesinatos..., que llegan a extremos difícilmente comprensibles, con un único objetivo, amasar una fortuna que lo sitúa entre los hombres más ricos del planeta, condenando a su población a la más absoluta pobreza y desamparo social.

Todo lo anterior, hace que la visita del Presidente del Congreso, José Bono y el resto de representantes políticos de un país democrático como el nuestro, sea más despreciable si cabe, porque detrás de los posibles acuerdos y negocios conseguidos, habrán contribuido, sin ninguna duda, al sufrimiento de muchos inocentes, al igual que vienen haciendo en el conflicto del Sahara Occidental.

En un momento como el actual, en el que las poblaciones oprimidas se están levantando en contra de los tiranos, dictadores, teócratas o autócratas, la Comunidad Internacional, sigue sin dar una sola muestras de que la sangre derramada por inocentes haya servido para algo, ya que   Teodoro Obiang Nguema es el actual presidente de turno de la Unión Africana (UA) y José Bono el actual presidente del Congreso de los Diputados de España.

En cambio, un grupo de jóvenes cooperantes, pacifistas, solidarios, que luchan por algo tan necesario  como es la libertad y la justicia en estos tiempos, están a la espera de juicio por alteración grave del orden en el Congreso de los Diputados, el motivo, haber levantado la voz en el mismo lugar donde hace 35 años se consumó una traición, una traición  que se cometió en silencio por el ultimo gobierno franquista, pero que ninguno de los sucesivos gobiernos democráticos han sabido/querido resolver y que  condenó al Pueblo Saharaui al dolor, el exilio, el hambre, la cárcel, la tortura y la muerte. El otro pecado de estos jóvenes fue el haber recordado a algunos de nuestros políticos, disfrazados de demócratas, que el Pueblo Saharaui sigue esperando, paciente y pacíficamente a que se les devuelva algo que nunca debieron perder, la opción de decidir libremente su futuro. Paradojas.

Juanvi Luz

Vicepresidente de la ONG de ayuda al Pueblo Saharaui Al-Amal de Valencia